Fa cinc mesos que tinc quaranta anys o, si ho preferiu, fa vint anys i cinc mesos que tinc vint anys, que diria en Serrat. En aquest any dels meus quaranta acabo de patir la quarta intervenció quirúrgica abdominal.

L’11 de febrer, fa deu dies, vaig ingressar d’urgència, de matinada, a l’Hospital Clínic de Barcelona trobant-me més enllà que aquí, febril i emmig  de dolors intensos causats per una infecció que m’omplia, sense saber-ho encara, el ventre de pus.

Crec que tinc l’obligació d’escriure quatre ratlles sobre la meva experiència. Primer de tot, i en el pla purament personal, em trobo que ja he esgotat dues de les set vides que estic convençuda que tenim, per simpatia, els amants dels gats. Quinze anys enrere ja vaig fer una entrada triomfal a l’Hospital General de Vic a causa d’un quist que va fer esclatar un dels meus ovaris. Deu ser per la vena teatral heretada del meu besavi matern, que no sé emmalaltir de mica en mica i de manera ordenada; jo em rebento per dins com aquell qui res, jurant mentre exhalo l’últim alè que estic bé i que ja se’m passarà, fins que l’home assenyat amb qui vaig tenir la sort d’emparellar-me truca una ambulància.

Així, doncs, podem dir que estic familiaritzada amb el dolor físic intens que et pot annegar d’un moment a un altre, anul·lant els teus sentits i la resta d’elements de la teva vida. Deixeu-me que us digui que he descobert, per més que soni a tòpic, que la vida és fràgil, molt fràgil, i no la valorem ni assaborim com cal. Perquè en aquest costat amable i una mica beneitó del món en el que ens ha tocat viure, oblidem sovint aquells aspectes de la vida que es diuen dolor i mort. No cal recrear-s’hi, és clar, però fer com si no tinguessin res a veure amb nosaltres no ens ajudarà tampoc en res. Estan aquí, al nostre costat, i en un moment o altre decidiran que ha arribat la nostra tanda; val més que ho assumim.

Sobre el dolor i la mort, però també sobre l’alegria i la bondat, en saben molt les persones que m’envolten aquests dies: metges, infermeres i els sanitaris en bloc. Deixeu-me fer un panegíric a favor de la nostra sanitat pública que, no ho oblidem, manté uns alts nivells de qualitat principalment gràcies a la vocació i la humanitat d’aquests professionals. M’he pogut permetre el luxe d’ingressar morta de dolor a l’hospital i trobar-hi una colla de cuidadors amables i preocupats, que vetllen per a que l’estada en un indret a priori tan desangelat i trist sigui suportable. I és un luxe no només perquè milers de milions de persones moren per manca d’accés als serveis sanitaris als països econòmicament més deprimits, sinó que a la majoria dels anomenats països rics existeixen també els ciutadans de primera amb recursos per pagar assegurances privades, i els de segona, pobres o no tan benestants, que poden caure morts davant de la impassibilitat dels seus governs.

Hi ha professionals de la medicina que tenen un tracte desagradable amb els seus pacients? Sí, per descomptat, igual que hi ha gent de tota mena a tot arreu. Però la meva experiència és que hi ha una aclaparadora majoria de persones bones i de tracte amistós al sector sanitari.

Senzillament: moltíssimes gràcies, treballadors de l’Hospital Clínic i de l’Institut Català de la Salut en general.

 

Vaig fer aquesta fotografia d’un dels passadissos de l’Hospital Clínic en una de les caminades que hi estic fent aquests dies. Una altra meravella d’aquest centre és la bellesa del seu edifici, que permet deambular pel clàustre o per sota dels arcs de les diferents estances.

 

Anuncis