No em trobo bé. No em trobo gens bé, realment. Ja no em fa res admetre-ho, potser perquè una cosa bona de creuar la barrera dels quaranta és que algunes pors, complexes i prejudicis se m’han caigut com si jo fos una pomera i ells fruita al punt. Deu ser per això que se’n diu madurar.

Corria el setembre de 2002, pels volts de la Mercè, quan tampoc em trobava bé. Acabava de fer 26 anys tot just un parell de setmanes abans, havia estat treballant al matí a Barcelona i havent dinat vaig agafar el tren cap a casa. Què em feia mal? Tot i res alhora. Feia setmanes, mesos fins i tot, que el cos no em responia com sempre. Vivia cansada, sense esma, i de tant en tant sentia forts dolors al costat esquerre del ventre. Recordo que quan em venia un d’aquests atacs de punxades trucava a la meva mare i li demanava una altra vegada quins eren els símptomes d’una apendicitis: “si et fa mal el costat esquerre, no ho pot ser pas” responia ella, “ves a que et miri el metge”. Manies, pensava jo mateixa, o un flat…

En dues ocasions vaig arribar a anar a urgències on, per descomptat, no em van fer ni cas. No em passava res, em deien sempre, seran gasos. I m’enviaven cap a casa fent-me sentir cada vegada més i més com una desequilibrada.

Al mes de juliol de 2002 es va produir el primer incident brutal. Recordo que érem a casa d’un amic a Barcelona, que jo estava menstruant i que, de sobte, vaig començar a sentir un dolor inqualificable al ventre. Vaig anar al lavabo, m’hi vaig tancar i m’hi vaig estar ben bé vint minuts. Cada vegada em feia més i més mal l’abdomen i el perineu sencer. No sabia què em passava, no suportava estar d’empeus, ni asseguda. En realitat tenia la sensació de no suportar estar, senzillament. Posava la cara tensa contra les rajoles fredes i mirava de pausar la respiració.

La meva parella se n’adonava que alguna cosa no anava bé i venia, pacientment, a picar amb suavitat a la porta per saber com estava i què volia fer. “Res, res, ja se’m passarà”. Em demanava si volia anar al metge i jo li responia que de cap manera, que segur que passats uns minuts em trobaria bé.

I així va ser. Una estona més tard el dolor va remetre lleument i vaig poder sortir del lavabo, ens vàrem acomiada i marxar. Uns quants analgèsics i després va remetre tot. Estava clar que a urgències tenien raó, que no em passava res, que tot eren imaginacions i exageracions meves.

Van transcòrrer dos mesos. Torno al punt d’abans, al setembre del 2002, pels volts de la Mercè. Tornava a casa trobant-me cada vegada pitjor. Una companya de l’empresa a la que treballava, que havia estat infermera, m’havia mirat la pressió en veure que feia mala cara. Estava baixa, com sempre, però no semblava justificar aquella fatiga extrema.

Quan ja era a casa va començar el dolor al costat esquerre, que va anar pujant i pujant d’intensitat fins que fent un volt “per veure si em distrec i se’m passa” vaig sentir que no podia fer ni un pas més. Vàrem fer mitja volta, vam tornar i, quan ja érem a la porta de casa, va venir un dels nostres veïns per ensenyar-nos molt engrescat els cistells de rovellons que havia collit. Intentava escoltar-lo i mirar aquell bé de déu de bolets, però la meva ment començava a navegar pel mar del dolor.

Ens vam acomiadar, vaig pujar les escales amb penes i treballs, vaig voler entrar al lavabo i allà vaig caure a terra sense alè. Se’m fa molt difícil descriure les sensacions que vaig viure allà. Per a que us en feu una idea, us podria dir que es deu assemblar molt a quan et claven un ferro roent al ventre. Que pensava que m’estava esqueixant per dins, ben bé com si la carn s’obrís lentament mirant d’arribar fins a la pell. Que no podia respirar i semblava un barb al que acaben de treure de l’aigua, boquejant per mirar d’esgarrapar unes engrunes d’aire per a que no s’acabi tot en aquell moment.

Vaig demanar un metge? Vaig voler anar a l’hospital? No. Vaig agafar alè tot just per a dir al meu terroritzat marit, agenollat al meu costat amb la cara desencaixada, que “no passa res, ja se’m passarà”.

El vaig convèncer per a que em portés fins a un llit i em deixés descansar. Per sort és una persona assenyada que va decidir trucar un metge d’urgència. Ai, el metge d’urgència! Va venir a contracor, està clar. Considerava que allò no era una urgència, que jo era una dona jove i m’havia de poder aixecar per anar on calgués.

Sentia com parlava amb el meu marit a la sala, com demostrava la desgana que li causava la meva situació, i com finalment va accedir a veure’m. I sí, ho he escrit correctament: no em va visitar, em va veure. Més ben dit, es va limitar a mirar-me des del marc de la porta, amb menyspreu i de cap a peus, a preguntar-me que em passava, a sentir, que no escoltar, el que amb molt d’esforç li vaig mirar d’explicar, i, finalment, a sentenciar amb veu alta i clara “la seva dona el que té és un atac d’histèria”. Tocada i enfonsada.

L’home assenyat amb el que em vaig casar, va estar discutint amb ell fins que va aconseguir que li donés el número d’un servei d’ambulàncies. “Però la responsabilitat de la trucada serà tota seva, ja li dic que a la seva dona no li passa res i que és una despesa inútil”.

Abreugem tota aquesta lamentable història: va venir l’ambulància amb dos àngels de la guarda a dins que em van tractar amb tota la humanitat i cura del món, em van baixar escales avall a pes de braços i em van dur a l’hospital en un temps rècord. Vam entrar a urgències amb ells tots preocupats creient que portaven un cas d’enverinament (a migdia havia dinat pastís de bolets d’un menú, i per més que els vaig dir que eren de restaurant i que segur que eren de cultiu, la paraula bolets a la tardor els va esverar sobremanera). Allà em van remenar per totes bandes per a, finalment, entrar-me a quiròfan sense saber què punyeta trobarien al meu interior.

Hi van trobar les restes d’un quist i d’un ovari que havien esclatat junts. Vaig sortir d’allà amb 26 anys, un ovari menys i un diagnòstic que no havia sentit anomenar a la vida: endometriosi. El mal de les dones. El mal desconegut, silenciat, poc estudiat, sense un tractament massa clar i sense cura.

Gairebé quinze anys més tard, aquest hivern passat, es va repetir la història amb algunes variants. Febre alta, vòmits, dolor abdominal agut… i altra vegada servidora que ja se’m passaria, que no calia fer res. Altra vegada, també, el meu marit (reforçat per la meva mare i el meu germà) trucant a urgències. I un nou descobriment: vaig sortir de quirofan conservant l’ovari, perquè els quists no només esclaten sinó que es poden infectar fins a causar una peritonitis. N’hi ha tres ara mateix al meu solitari ovari dret, però hem decidit que resistirem plegats.

Entre un i altre episodi hi ha hagut una mica de tot. Visites als ginecòlegs que bé miraven de dissimular, bé admetien directament que no sabien què fer. M’explicaven que la malaltia no es coneixia gaire, que en realitat qualsevol malestar que tingués podria ser normal, que tampoc podien donar-me tractament. Em van receptar anticonceptius hormonals a tongades, em deien que prengués analgèsics pel dolor si creia que em calien, em pautaven ferro cada vegada que les regles excessivament abundants i doloroses donaven pas a l’anèmia…

He tingut molta sort, realment. L’endometriosi sovint causa esterilitat i jo he tingut dos embarassos a terme, sense dificultat, que han resultat en dos fills sans. Durant catorze anys no he viscut més episodis de quists o explosions de dolor. Però quan ho miro fredament me n’adono que el que he fet en realitat ha estat normalitzar el dolor.

Em trobo malament, us deia. M’he trobat malament d’una manera o una altra durant tots aquests anys. De vegades per les punxades de les adherències que m’han deixat les cirurgies, d’altres per les molèsties durant l’ovulació, pel malestar de la regla, pels sagnats inacabables, pel cansament que provoca l’anèmia, per la manca d’energia que em causa la lluita constant del meu cos contra els quists invasors…

Però el pitjor de tot no és cap dels inconvenients físics. M’he sentit inútil, fluixa, queixosa. He vist com tractaven a companyes i amigues, malaltes d’endometriosi, de gandules per faltar a la feina pel dolor menstrual. He llegit fa poc les burles a la notícia de que Itàlia preveu dos dies de festa laboral mensual per a les afectades d’aquesta malaltia.

Anem malament. Anem molt malament quan allò que ens afecta a les dones continua sent un tabú o, pitjor encara, objecte de burla. Quan hem de fer veure que som invulnerables, quan demanem al cirurgià, com si fos una broma, que ens cusi una cremallera a l’abdomen per anar més ràpid la propera vegada que ens operin i així no haver de deixar les obligacions aparcades.

Doncs bé, avui tinc ganes de reivindicar-me una mica: NO EM TROBO BÉ. I tant se me’n fum que en algunes persones els molesti llegir-ho perquè “cal ser sempre positiu”, o que d’altres no em prenguin seriosament perquè “total, d’això no et moriràs”, com si viure amb malestar constant i desitjant que algun dels canvis de medicació funcioni fos qualsevol cosa.

No puc parar la meva vida. No puc deixar de fer el que em pertoca, ni passar de les obligacions. Condueixo, vaig cap aquí i cap allà, faig i desfaig, em prenc un analgèsic quan crec que la intensitat del mal m’ho posa especialment difícil, i el dia que no dono més de mi, si puc, baixo el ritme i deixo que el món segueixi girant per la seva banda. Però, sobretot, sobretot, miro d’aprendre a deixar de sentir-me com si fos “una fluixa” perquè ho hagin pogut pensar i dir persones que mai s’han esqueixat per dins de viu en viu.

Probablement aquest és l’altre avantatge de portar un quatre al davant de l’edat, el començament de la reconciliació amb una mateixa i d’aprendre a ser menys inflexible i una mica més indulgent amb les circumstàncies que m’han tocat. Anirem fent.

 

Durant els quinze dies que vaig estar hospitalitzada aquest mes de febrer, sovint m’imaginava que era dins del mar. Sobretot a les nits interminables d’insomni. Al mes d’abril vaig poder banyar-me a la platja, finalment, amb els meus fills. La vida són aquestes petites victòries i els plaers més senzills. Quan la teva vida s’atura o creus que se t’escapa, no trobes a faltar una joia o roba de marca. A la foto, els meus peus no només fora del llit de l’hospital sinó dins del mar a Cambrils.

 

Anuncis