Benaurats els pacífics

Molts i molts anys d’educació religiosa, de misses dominicals i a les festes assenyalades, de catequesi i lectures sacres no van aconseguir fer-me creure en déu, però sí que els quatre Evangelis em seblin possiblement el llibre més bell que s’ha escrit mai. Per això ahir quan un grapat d’assassins van convertir Barcelona en un viver negre de mort i dolor, i els barcelonins van reaccionar amb valentia, solidaritat i bondat, el sermó de la muntanya va ser una de les primeres referències que em va venir al cap.

Malgrat que no sóc creient, les màximes fundacionals del cristianisme segueixen guiant-me. Per entendre’ns: estima als altres com a tu mateix, tots els homes són germans, etcètera. És per això que quan avui una periodista d’ultradeta, i que es presenta com a catòlica, ha fet una mena de crida a la “guerra santa”, i quan d’altres comunicadors ultradretans vinculats a l’esglèsia fomenten la islamofòbia i l’odi als seus murs d’internet, he tornat a pensar on deuen tenir el cap exactament cada vegada que a la cerimònia religiosa es proclamen les consignes de pau i amor que el de Natzaret ens va legar durant el seu revolucionari pas per la Terra fa dos mil anys.

Al segle XVI el teóleg Sébastien Chastellion reaccionava a l’execució per suposada heretgia del metge Miquel Servet escrivint això: Matar a un home no és defensar una doctrina, és matar un home. El fanatisme sempre ha viscut entre nosaltres, a tots els indrets i en totes les èpoques, canviant únicament de capa. De vegades buscant la justificació de la defensa d’una religió, de vegades la d’una altra, en d’altres ocasions aixoplugant-se sota un ideari polític… tant és. No podem caure als paranys de la ràbia i creure que els terroristes pertanyen a un altre col·lectiu que el dels malvats. I de malvats tenim la desgràcia de trobar-ne arreu, tot i que també l’avantatge de que són pocs.

M’estimo la meva ciutat de naixement. M’estimo Ciutat Vella i les Rambles. Em dolen enormement les víctimes, les seves famílies, els qui n’han sortit il·lesos físicament tot i que tocats a nivell emocional… I ara sé que és cert que quan passa al costat de casa, quan has trepitjat milers de vegades les mateixes llambordes que van cobrir-se de sang, quan pateixes pels amics i la família que podrien ser allà al moment fatal, et colpeig de manera especial. Per això mateix em sento especialment orgullosa de la reacció que, a banda de quatre incendiaris malintencionats que buscaven brega a la xarxa, ha tingut la majoria de la població. Els bancs de sang col·lapsats pels donants, els particulars oferint casa seva als turistes que no podien tornar a l’hotel, els taxistes conduint gratuïtament pels afectats, a la taula de debat de TV3 una representant d’una associació musulmana convidada per explicar com es viuen els esdeveniments des del seu costat, milers i milers de missatges de pau compartits a les xarxes socials… i, com no, la dedicació més enllà de qualsevol obligació professional dels cossos de seguretat, els sanitaris, serveis d’emergències i la resta d’implicats.

La reacció de la ciutat i les institucions, erigint-se en “Ciutat de Pau” és la de la dignitat de la gent bona. Mentre escric això he rebut una gravació de l’acte a Plaça Catalunya en suport de les víctimes: la gran plaça a vessar de gent, banyada en un silenci corprenedor, tots d’empeus i tots respectuosament ferms.

Vull creure que aquest és el camí que hem triat la majoria. Que no caurem en les provocacions dels malvats de qualsevol signe i que recordarem que l’única manera de construir el futur és treballant per la pau, cooperant i no competint, sent solidaris, bondadosos, amigables i humanitaris. Fet i fet, seguint el camí que recorrem plegats des de fa anys sense deixar que ens en desviïn.