La indiferència ja és una tria

Avui he llegit de passada el comentari d’una persona unionista que venia a dir que tots plegats, els independentistes i els que no, estàvem en la mateixa situació. Que ells estaven fastiguejats per l’actuació del govern català tant com nosaltres per l’estatal.

Doncs perdoneu-me, però no hi ha comparació possible. La tan esmentada equidistància no és més que una il·lusió. En una situació d’abús d’un ens sobre un altre, pretendre ser equidistant és prendre partit per l’abusador. Quan un de gros està emprant la seva força per esclafar-ne un de petit, dir que les dues postures empipen de la mateixa manera és recolzar el violent.

Entenc perfectament que algú no vulgui la independència de Catalunya. És una postura tant respectable com la contrària. El que no puc entendre és que sàpigues que un percentatge molt elevat dels teus veïns i companys sí que la volen i tu et neguis a dialogar-hi (perquè quan fas costat als que no volen escoltar sinó mantenir l’statu quo a clatellades, et poses al seu nivell). Que, senzillament, comentis de passada que t’empipen amb les seves pretensions i pretenguis espantar-los amb la mà com si fossin uns quants borinots.

A la pràctica no només no es respecten totes les postures sinó que n’hi ha una de perseguida.

Ara mateix el pitjor que li pot passar en algú partidari del No, o indiferent a la qüestió, és que s’avorreixi com a observador i es cansi pensant en quant més pot durar tot plegat.

Els independentistes, en canvi, poden acabar a comissaria per enganxar rètols, identificats per la policia per assistir a una xerrada, amenaçats amb imputacions si no desobeïm el govern català quan ens criden en una mesa electoral, inhabilitats si som funcionaris o polítics…

Estem, doncs, en igualtat de condicions? Si jo fos simpatitzant de la Fundación Francisco Franco (legal, per cert, i subvencionada al segle XXI)rebria a casa els butlletins amb l’àliga preconstitucional sense problema. La revista d’Òmnium i un butlletí d’una associació de veïns han estat segrestats a correus per fer referència a l’1 d’octubre.

Un matador va sortir ahir a la plaça embolcallat en una bandera franquista, exhibint-la amb prepotència mentre l’aclamaven. Els cossos policials han requisat pancartes amb el lema “Democràcia”. Fins i tot a Vic s’han requisat clavells, clavells!

A les xarxes socials m’he trobat un perfil públic que comparteix orgullosament una foto dedicada d’en Léon Degrelle, mentre no para d’escriure proclames nazis i en contra de la democràcia. Em direu que és una excepció i us respondré que no ho és en absolut, que aquesta persona té més de cent amistats amb les mateixes afinitats i es pot anar saltant d’un perfil a l’altre mentre se t’ericen els pèls del clatell. També podem prendre de mostra les webs de partits i grups feixistes i nazis, perfectament públiques i obertes a totes les mirades. Aquestes sembla que no molesten mentre que la fiscalia està tancant les dedicades al referèndum.

M’agrada molt un dels eslògans que circulen aquestes setmanes: viure és prendre partit. Hi ha qui passa pel món mirant-se tot just el melic, arrepapant-se en la comoditat de voler que les coses segueixin tal i com estan perquè ja els afavoreixen. Són aquells que no veurem mai en una manifestació pels drets dels treballadors, ni demanant l’acollida de persones refugiades… Tampoc sortiran ara a trencar-se la cara per poder votar No en un referèndum que ni els ve ni els va. Representen la postura contrària a la dita “estic en desacord amb el què dius però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho” que possiblement expressa el principi fonamental de la democràcia (i que aquests dies està defensant d’una manera acarnissada ,que l’honora, l’Albano Dante Fachín).

I també hi ha qui es pensa que pot mantenir-se neutral, amagant el cap sota l’ala i esperant que tot passi. Però aquesta postura ja és una tria que, com he dit, afavoreix sempre al peix gros.

Haig de reconèixer que absolutament tots som iguals en una cosa, i és que quan arribi el temps de les hòsties n’hi haurà de madures per a tothom.

 

Vaig guardar silenci

Martin Niemöller

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que pogués protestar.