Fa una mica més d’un mes, després del sagnant atemptat de Les Rambles de Barcelona, vaig escriure una entrada que portava per títol “Benaurats els pacífics”. A hores d’ara continuo pensant que som, majoritàriament, una societat de bon tarannà.

No em mal interpreteu, els catalans no són bons per sé i n’hi ha de tota mena. Aquí també hi havia qui llançava un animal mort al pou del veí per enverinar-li l’aigua, tenim tota una “vampira de Barcelona” com Enriqueta Martí, un assassí polític com en Ramon Mercader, militars victoriosos a diferents campanyes com en Prim… Però com que una flor no fa estiu, ni dues primavera, si fem una ullada global a la nostra història i la manera habitual de captenir-nos, som un grup de gent prou tranquil·la.

L’any 1939, després de la caiguda de Barcelona, les autoritats franquistes van donar indicacions a la població civil sobre la manera en que havien de rebre les tropes vencedores de la guerra. Una de les consignes principals era penjar grans draps blancs als balcons i les façanes. La meva àvia, dona de caràcter, no va tenir dubte sobre com havia d’obeir aquella ordre: al balcó del carrer Rosselló, a tocar del Clínic, hi va estendre els llençols ben pixats del seu fill petit. Quan tothom pensa en Gandhi en sentir l’expressió “resistència pacífica” jo ho faig en la meva àvia i el seu gest de revolta passiva. Imagineu quina imatge pels mitjans internacionals, si en aquella època hagués estat possible: la desfilada dels soldats marcant el pas davant de tot de llençols pixats.

 

Hem de seguir sent pacífics. Hem d’anar a votar, a agermanar-nos, a celebrar el dia i gaudir del carrer. De cap de les maneres podem trair les nostres maneres calmades i amables, ni caure en provocacions de cap mena.

Sabem que hi poden haver represàlies. També hem de saber que en aquestes alçades no està a la nostra mà parar aquesta riuada i que l’única solució que ens queda és aprendre a esquivar-la amb els mínims danys possibles per a tothom. I en alguns de nosaltres ens engolirà, possiblement, de manera arbitrària. Respondre-hi amb algun tipus d’agressivitat només seria una victòria de la violència.

Fa pocs dies escrivia una altra entrada on comentava que al temps de les hòsties ni haurà de madures per a tothom. No voldria que hagués sonat agressiu, i em referia al fet que creure que ens podem mantenir al marge no només del que vivim ara sinó del que vindrà és una il·lusió.

Hi estem tots implicats i s’esperen grans coses de nosaltres: que tinguem seny, que mantinguem la calma, que siguem conscients i que tinguem present que som tots al mateix vaixell, pensem com pensem.

 

A la imatge la senyera de la meva àvia. Va estar penjada al balcó del carrer Rosselló 114 a finals dels anys 70. El meu germà la guarda com un tresor i ens ha acompanyat a diferents diades. Aquesta foto és de l’onze de setembre de 2017.

 

Anuncis