Morir una mica cada dia

Estem a un pas de la primavera i ja he pogut fotografiar coixins de violetes al bosc. El mes de març de l’any en que jo en tenia 14, vaig aprofitar l’anunci de la primavera per a fer un pom amb les primeres violetes que van néixer al que havia estat el jardí de la meva àvia. Aquell ram li vaig portar a la vetlla per a que el cremessin amb ella.  Les flors havien estat la seva gran afició, i aquell jardí el seu orgull.

Les mans de la meva àvia eren grans i molt característiques. Solia portar-hi anells grossos i vistosos, algun dels quals encara el conservo per a sentir-la una mica present el dia que me’l poso. Puc veure perfectament el pom de violetes entre les seves mans, ella ajaçada dins del fèretre. Han passat 27 anys.

Aquella va ser la meva primera topada important amb la mort. La primera vegada que moria una de les persones que més m’estimava. Però era adolescent i, tal i com pertoca, això em convertia en immortal. La mort de l’altre era una cosa terrible, però no em connectava amb la meva pròpia mortalitat. Ni tan sols era capaç de copsar com n’era d’irreversible.

Als 36 anys vaig sofrir la mort del meu pare, i ja va ser tota una altra cosa. Aleshores sí, aleshores va caure la generació immediatament anterior a la meva i vaig quedar exposada a primera fila. Era mortal.

Un dia, sobtadament, vaig entendre que mai més, mai, tornaria a veure el pare ni a conversar-hi. Van començar a acumular-se les preguntes que he volgut formular massa tard: “Pare, per què d’aquella plana al bosc del costat de casa n’hi deies el pla de les ànimes? Potser hi vas veure enterrar gent a la guerra?” “Pare, per què de la Torre dels caçadors els vells de Collserola n’hi deien el nom (bellíssim) de Mira’l-lluny?”

Avui constato que comencen a esvanir-se les històries que tantes vegades vaig escoltar: “Pare, em pots tornar a explicar com vas decidir no tornar a caçar més el dia que vas veure caure mort als teus peus aquell esquirol que un moment abans saltava roig, d’aquí cap allà?” “Pare, com eren aquelles barrabassades que fèieu de joves amb el teu amic Canals?”

Miro a l’adolescent amb el que convisc i hi reconec la sensació d’immortalitat que vaig posseir. Finalment me n’adono que fer-se gran és tenir la mort de parella de ball. La pròpia, la dels altres. No la veus més justa, no l’entens millor, però aprens a conviure-hi a força de sotracs.

Mai oblides els teus morts. Mai deixes d’estimar-los. Els penses, hi tens converses figurades, somrius quan recordes els bons moments. Els plores quan a mitjanit et despertes d’aquell somni tan vívid en que tornàveu a abraçar-vos.

I malgrat tot, quan creus que has après la lliçó i que ho tens sota control, arriba aquella mort inesperada i rabiosament més injusta del que sol ser habitual. Tornes a demanar-te quin sentit pot tenir viure tan intensament, estimar tant, haver tingut tants pensaments… quan s’esborrarà tot.

No tinc la resposta. Probablement no n’hi ha cap. Visquem, estimem, pensem, perquè només podrem fer-ho una vegada.

 

(Amb la V.R. al pensament)

One thought on “Morir una mica cada dia

Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: