Dolor i vida

Ahir i avui no he estat capaç de llevar-me a temps per a complir les mínimes obligacions. Per fortuna no és un entrebanc diari, però una vegada al mes pot caure perfectament.

Tinc una amiga, també malalta d’endometriosi, que guarda tots els dies d’afers personals per aquestes situacions. Té sort de ser funcionària i cap d’un servei, per això no s’ha de sentir dir gaire barbaritats. També és cert que la resta de jornades treballa més hores que un rellotge per a compensar (dissabtes inclosos).

Una altra amiga, companya de feina fa anys, faltava gairebé cada mes el primer dia de regla. Malgrat que no estava contractada a la meva empresa i venia com a autònoma per tirar endavant un projecte, d’ella sí que en deien de barbaritats. Qui era el nostre cap remugava cada vegada que trucava explicant que es trobava tan malament que no podria venir. Fins i tot sabent que qui hi sortia perdent era ella, que no cobrava els dies en que no podia fer acte de presència, no es podia estar de deixar-la de mandrosa cap amunt. Quan mesos més tard li van practicar una histerectomia d’urgència, no vaig sentir mai una disculpa per part dels de les crítiques.

Com se li explica en algú pel qual trobar-se malament és un fet excepcional, que els dies en que a tu et pot passar això són la minoria?  Les dones que patim endometriosi sovint ens trobem malament els dies anteriors a la regla, els dies en que la tenim (que solen ser més del doble que la mitjana de 4 o 5 de les dones sanes) i els dies en que ovulem. De manera que si fem càlculs ràpids potser hi haurà una setmana al mes en que no ens farà mal res. I si no tenim sort, i estem afectades per endometriosi severa de la que s’estén pertot, no hi haurà treva.

I el fet és que com a societat no ens agrada el dolor. Els que pateixen, els qui es queixen, fins i tot els morts, ens fan nosa perquè embruten la postal que ens agrada mirar. Tampoc s’entenen aquestes circumstàncies, ni hi ha cap interès a fer-ho.

No em centro només en malalties ginecològiques. Sovint parlo del tema amb una altra amiga que pateix dolor crònic per una qüestió motora. La conclusió a la que arribem sempre és la mateixa: qui no ho ha viscut no se’n fa a la idea. No és que no tinguin en compte les nostres circumstàncies per mesquinesa (potser algú sí) sinó que ni poden concebre el que suposa la vida així.

La vida amb dolor crònic és incompatible amb la normalitat que coneixem. És incompatible amb fer plans, amb poder rendir sempre segons la teva voluntat i les teves previsions, amb les exigències de la maternitat i les de la vida familiar. Senzillament, és incompatible amb viure.

Em faig un pla de treball, obro l’agenda i apunto les cites del dia, potser fins i tot deixo el dinar fet el dia abans… i aleshores aquella nit el dolor em manté hores desperta, l’endemà segueix mossegant i físicament m’és impossible tirar endavant. Agafo l’agenda i esborro o canvio tot el que hi havia apuntat. Arriba el moment d’anar a recollir els meus fills i, ara ve el pitjor de tot, em pregunten per què vinc enfadada. Inspiro fondament i els explico que no estic enfadada, que em trobo malament. “Com és que sempre et trobes malament, mama?” “Que t’hauran d’operar de la panxa altra vegada, mama?” La por als seus ulls quan creuen que potser tornaré a l’hospital és el peatge més amarg de la malaltia.

Patir dolor, a més, és molt cansat. Sovint ja ni sóc conscient de que em fa mal el cos, només noto una fatiga immensa.  El cap va a la velocitat del llamp però no tinc prou energia com per a executar el que he pensat. Aleshores venen aquells dies en que m’empipo tant, i el que sigui que havia planificat em ve tant de gust, que acabo forçant-me i pagant-ne les conseqüències durant un cert temps.

Si us plau, no us ho prengueu malament si quan veniu i em pregunteu com em trobo no sé què respondre o el que us dic no us convenç. Últimament responc “he estat pitjor” o bé “viva” a “com estàs?”. Al meu marit, amb la confiança de vint anys plegats, em surt un “encara respiro”. Si digués “bé” seria només una fórmula de cortesia, probablement falsa, i “malament” seria una injustícia per contrast amb d’altres.

Anuncis

One thought on “Dolor i vida

Add yours

  1. Roser, és terrible viure amb dolor i és terrible l’endometriosi, que a més és una gran desconeguda perquè és ” cosa de dones”. Tens el meu suport!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: